Com ens vàrem decidir a anar a la Polinèsia? Per què vàrem decidir anar-hi per lliure? I sobre tot, Quines són les nostres experiències del viatge, de la seva preparació? Quins varen ser els problemes que ens vàrem trobar?
Aquestes són les qüestions quines respostes voldria compartir. M’agradaria que qui vulgui fer un viatge a les quasi-antípodes tingui, amb la nostra experiència, més elements per definir bé el projecte i, sobre tot, tenir-ho més fàcil.
Amb aquestes paraules puc donar a entendre que el viatge no va ésser reeixit. Res més lluny de la realitat, el viatge, un cop iniciat (és a dir situats a la Polinèsia) va ésser de tal intensitat que ens va colpir i ens va deixar sense esma de partir, el dia que ens tocava abandonar el paradís, i amb moltíssimes ganes de tornar-hi.
Per què la Polinèsia?
Quan la Carme i jo ens vàrem casar, el ja llunyà 1986, teníem dos destinacions sobre la taula: la Polinèsia i el Brasil. Jo, malgrat haver viatjat per lliure cada estiu des dels 19 anys, no ho havia fet mai fora d’Europa. La Carme, que sí havia sortit del continent algun cop, ho havia fet sempre en el marc de viatges organitzats. Per tant, la nostra experiència per anar-nos-en a “descobrir món” per lliure era limitada i, a més, cal tenir present que era el nostre viatge de noces! (un viatge en el que més val no provocar l’ira dels Deus!). D’altra banda, hi havia l’aspecte gens negligible del cost i la Polinèsia era, i segueix essent, la destinació turística més cara.
Vàrem anar, doncs, al Brasil. Fantàstic, per cert!
Nogensmenys,
ens va quedar al fons de la nostra imaginació aquell paradís descrit per tants
i tants escriptors i viatgers. Cada cop que sortia el nom d’aquelles illes, un
desassossec ens envaïa. Amb els anys varen venir els fills, en Marc i na Júlia,
i amb ells la minva dels viatges “per lliure” a l’estiu. Sempre explico que el
Marc va fer-se present a les nostres vides amb la pràctica d’un test de la
“preñez” a l’arxipèlag veneçolà de Los Roques.Per què hi volíem anar “per lliure”?
Varats a la Costa Brava, amb en Marc al bressol, em vaig empescar distraccions alternatives. De primer va ésser el busseig. Quan ja havia fet tots els cursos PADI haguts i per haver i em coneixia quasi tots els racons de les Medes i de la costa del Montgrí, vaig recuperar la vela. Aquella vela a la que m’havia iniciat amb l’Optimist que el pare ens va reglar i amb que recorríem tots els pams de la costa de la badia de Fornells, on vàrem passar la infantesa, la adolescència i la joventut (sempre he dit que jo anava escola a Barcelona, però gaudia a Menorca dels llargs estius de l’època, i a La Seu, de les primaveres, els hiverns i les tardors). Aquelles sortides primer amb l'optimist i després amb el 370, amb el meu germà i el Ricardo, el noi que a l'estiu vivia a la casa del darrera de la nostra, eren un record inesborrable.
La vela em va enganxar. Com havia fet amb el busseig, em vaig anar treien totes les titulacions de nàutica esportiva hagudes i per haver. Fins esdevenir Capità de Iot. Amb les titulacions a la butxaca, varen iniciar-se els viatges en veler, més enllà de l’espai Cap de Creus – far de Sant Sebastià i de les regates a la Costa Brava. De primer les Balears: Mallorca, Menorca (quin estiu! retrobar-se amb la teva infantesa que “sigue jugando en tu playa” com cantava en Serrat), Eivissa i Formentera.
Després he retornat moltes vegades a la meva infantesa menorquina, i no ho he fet amb els vaixells de la Transmediterranea de la meva època –amb aquella olor de gasoil tan característica!- sinó amb el veler. Creuar la mar, perdre de vista la terra, tenir per tot sostre els estels i la Lluna provoca un estat d’ànim molt difícil de sentir enlloc més; potser tan sols se li pot comparar el que experimentes assegut dalt d’un cim gaudint del sol, de la brisa, de la solitud i de la vista sobre l’infinit. La Mediterrània i els Pirineus!
Més
endavant, amb els fills ja més crescuts, vàrem anar a l’illa de Guadalupe, al Carib.
Allí vàrem poder gaudir d’una petita sortida en vaixell, un petit catamarà que
llogàrem. Aquella experiència, per bé que curta, ens acresqué les ganes de
solcar les mars llunyanes.
Com
més vegades sortíem a mar i més hores romaníem sota els estels, més la
imaginació volava: les illes de l'Egeu, les del Carib, ... les mars del sud.
Qui no ha somiat mai anar-se'n a les mars del sud mirant una de les diverses
versions de la pel·lícula de l'aventura de la Bounty? He solcat l'Egeu en
alguna ocasió i he pogut submergir-me al Carib, però mai no havia estat a les
mars del sud. Era, doncs, una assignatura que es resistia.
Amb el pas dels anys i dels viatges, va començar a configurar-se un projecte: I perquè no fem la Polinèsia en vaixell? Tots ens vàrem emocionar amb la idea, potser tan sols la veu de la Carme que ens advertia: “no serà com ens imaginem, el turisme ja ho haurà capgirat tot”.
D'entrada, penses que a la Polinèsia o s'hi va "en plan Honeymoon", amb tot organitzat, sense moure's massa de l'hotel i amb les fotos "tropicals" de rigor; o hi vas donant la volta al món en vaixell, pel Canal de Panamà, les Illes Galápagos i arribant a les Illes Marqueses. Nosaltres ja portàvem un grapat d'anys casats i teníem "motxilla" (de fet, dues motxilles) i tampoc no teníem el temps ni la disponibilitat de fer la volta el món. Els darrers anys també ha començat a prendre cos el turisme de busseig, però és la versió esportiva del viatge de lluna de mel: una illa, un hotel, un centre de busseig i les fotos de rigor.
Jo vaig començar a planejar un viatge a la Polinèsia per poder-hi navegar; per amarar-nos de salabror. M'imaginava un viatge de mar, no de platja, o no tan sols de platja. Diguem-ne que era el tram polinesi de la volta al món en vaixell. Vaig començar a llegir el que se'm va posar a mà sobre la Polinèsia i amb el temps quasi tinc una petita biblioteca temàtica. Em vaig comprar (o baixar de la xarxa) mapes, cartografia nàutica, les Pilot Charts, instruccions nàutiques, guies de turisme, algun estudi sobre el territori i literatura, força literatura. Com més llegia més la imaginació volava; en cert moment vaig arribar a entendre la transformació que sofrí el pobre Don Alonso Quijano, que de tant llegir novel·les de cavalleria va esdevenir el foll Don Quijote.
Amb el pas dels anys i dels viatges, va començar a configurar-se un projecte: I perquè no fem la Polinèsia en vaixell? Tots ens vàrem emocionar amb la idea, potser tan sols la veu de la Carme que ens advertia: “no serà com ens imaginem, el turisme ja ho haurà capgirat tot”.
D'entrada, penses que a la Polinèsia o s'hi va "en plan Honeymoon", amb tot organitzat, sense moure's massa de l'hotel i amb les fotos "tropicals" de rigor; o hi vas donant la volta al món en vaixell, pel Canal de Panamà, les Illes Galápagos i arribant a les Illes Marqueses. Nosaltres ja portàvem un grapat d'anys casats i teníem "motxilla" (de fet, dues motxilles) i tampoc no teníem el temps ni la disponibilitat de fer la volta el món. Els darrers anys també ha començat a prendre cos el turisme de busseig, però és la versió esportiva del viatge de lluna de mel: una illa, un hotel, un centre de busseig i les fotos de rigor.
Jo vaig començar a planejar un viatge a la Polinèsia per poder-hi navegar; per amarar-nos de salabror. M'imaginava un viatge de mar, no de platja, o no tan sols de platja. Diguem-ne que era el tram polinesi de la volta al món en vaixell. Vaig començar a llegir el que se'm va posar a mà sobre la Polinèsia i amb el temps quasi tinc una petita biblioteca temàtica. Em vaig comprar (o baixar de la xarxa) mapes, cartografia nàutica, les Pilot Charts, instruccions nàutiques, guies de turisme, algun estudi sobre el territori i literatura, força literatura. Com més llegia més la imaginació volava; en cert moment vaig arribar a entendre la transformació que sofrí el pobre Don Alonso Quijano, que de tant llegir novel·les de cavalleria va esdevenir el foll Don Quijote.
El 2009 vaig decidir que calia planejar i executar el viatge somiat: llogaria un vaixell i navegaria pels diversos arxipèlags de la Polinèsia, un mes o un mes i mig, el que calgués! Però no és pas fàcil fer un viatge al teu gust per aquelles contrades! Res de llogar un vaixell, si no hi encabeixes un squiper local. Amb topades i més topades en va passar la possibilitat aquell any, em vaig prometre que l'any següent ho faria petés qui petés. Passat l'estiu i amb 10 mesos per endavant, vaig tornar a la feina: quina va ser la meva sorpresa, vols i hotels plens! Què succeïa? Finalment ho vaig esbrinar aquell estiu del 2010 s'esperava un eclipsi de sol molt vistós i els llocs del món on s'observaria millor eren l'Illa de Pasqua i la Polinèsia. Un altre any perdut: el 2011 seria el meu any! i, a més a més, resulta que la Carme i jo celebraríem les nostres noces d'argent, quin millor regal que fer aquell viatge que ens va quedar a la maleta vint-i-cinc anys endarrere.
Amb el pas dels anys i de les navegacions la vela va enganxar la família, ara la Júlia ja és patrona d'esbarjo!
