La Polinèsia: Bora Bora

Vàrem arribar a Bora Bora de nit, via Papeete (tot passa per Papeete a la Polinèsia). Era la darrera destinació del nostre viatge.

Vàrem escollir Bora Bora, la Perla del Pacífic, pel seu component mític. Sembla que la Polinèsia queda reflectida o associada amb el nom de Bora Bora.

També ens va semblar que era una bona manera d’acabar el viatge, en un hotel amb els típics bungalows sobre l’aigua. De l’oferta hotelera de l’illa, ens vàrem decantar per un hotel de la cadena local polinèsia, la mateixa que ens havia acollit a les Marqueses.

Bora Bora (Pora Pora en tahitià, "la que primer va nèixer") forma part de les Illes de la Societat i està ubicada al grup de Sotavent. Una mica més lluny hi ha Maupiti, que és menys visitada i diuen que guarda millor les tradicions polinèsies.

Bora Bora és una bona mostra de la configuració de les illes que integren l'arxipèlag de La Societat: és una illa muntanyosa, escarpada i verda, envoltada d’un anell de corall i, per tant, amb lagoon.

El transfer des de l’aeroport fins els hotels és sempre en vaixell, doncs l’aeroport està situat en un motu (una de les illes que configuren l’anell exterior de corall que tanca el lagoon) i la majoria dels hotels també estan en d’altres motus.

La nostra intenció era voltar per l’illa i fer immersions. Les immersions, després de contractar-les, l’autoritat marítima les va cancel·lar (com va fer amb tota activitat nàutica fora i dins del lagoon, atès el temporal que hi havia a l’exterior, tot i que dins no es va deixar sentir gens). El darrer dia de la nostra estada haguéssim pogut fer una immersió, però no teníem el temps mínim de salvaguarda abans de pujar l’avió.

Pel que fa a conèixer l’illa, va resultar que la nostra intenció de llogar un parell de motocicletes no va resultar possible (ens van dir que no n’hi havia de lloguer, tot i que a les guies si que es recollia aquesta possibilitat). I al final, per què ens calia donar el tomb a l’illa? Per veure més sorra? Però si portàvem un mes de sorra i per a nosaltres sols! El nostre hotel (el Bora Bora Pearl Beach Resort & Spa) està ell tot sol en un motu (el motu Tevairaoa), mentre que la resta dels grans hotels o bé estan al sud de l’illa o bé estan a l’altra banda de l’illa afilerats en un motu llarg que hi ha.

Total que vàrem fer “panching” a l’hotel! Amb la piscina de l’hotel i el seu bar i la platja privada de l’hotel, o la mar i la sorra blanca a sota del bungalow, accessibles per l’escala privada de cada bungalow (amb les teves hamaques a la teva terrassa privada), què més podíem demanar! El propi hotel ens va oferir una nit de sopar típic i espectacle de danses, molt reeixit, per cert.

Els nostres desplaçaments es varen limitar a anar a Vaitape, la capital (un poble que no arriba a 5.000 habitants i està configurat per un poblament espars que dóna la sensació d’estar constituit per un centenar de cases). Què hi anàvem a buscar a Vaitape? Doncs hi anàvem a buscar perles negres i algun record per emportar-nos a casa.

Després de donar voltes per diferents botigues de perles, ens vàrem decantar per la cadena més important de la Polinèsia, Robert Wan. Sens cap gènere de dubte tenien les perles més boniques i ens va oferir una bona sensació de qualitat.

També vàrem localitzar un parell de botigues (una al mercat local) que tenien els habituals T-shirts (sempre ens en portem alguna camiseta de record d’allà on anem).

Finalment, vàrem localitzar un botiga d’artesania de qualitat. Ara, la majoria de productes provenien de les Marqueses i a un preu ben diferent del que trobes allà! No obstant, ens vam firar amb una destral ritual de fusta, pedra i os.

Ens havien dit que Bora Bora era plena de turistes, destrossada pel turisme. Res més lluny de la realitat. Certament no és com les Marqueses i el seu quasi salvatge allunyament de la modernitat, ni té la solitud i aïllament de les Tuamotu, però no és Lloret ni Canes. A l’hotel hi havia un percentatge molt elevat de parelles de recent casats (moltes italianes) i aquests no fan massa nosa, distrets com estan amb la parella i fent-se carantonyes a tota hora. També hi havia algun matrimoni d’edat (aquests tampoc no molesten) i tres matrimonis amb fills (un érem nosaltres). Res d’aclaparador, tot molt tranquil, res massificat. A la capital pocs, per no dir quasi cap turista. Al lagoon quasi cap vaixell, amb l’excepció dels que fan els transfers aeroport-hotels i hotels-la capital.

Què voleu que us digui? Pot ser fins i tot avorrit si penseu quedar-vos-hi 15 dies, però per estar-n’hi quatre o cinc és ideal. Relax al final del viatge; sempre planifiquem uns dies de relax al final dels viatges i abans de tornar al cap i casal.