La Polinèsia: consells pràctics

Què hi anem a fer? Què hi anem a buscar?

Aquestes dues qüestions són les que ens hem de respondre abans no invertir ni temps ni diners en un viatge a la Polinèsia.

Si el que busquem és trobar un lloc d’estiueig concorregut, anar de compres, diversió nocturna, espectacles, sexe, joc, gastronomia, visites culturals, qualsevol d’aquestes coses sola o combinada amb alguna de les altres no la trobareu a la Polinèsia. Aneu-vos-en a Las Vegas (on hi ha de tot i força), a Eivissa, a Cannes, a Miami o a Montecarlo o fins i tot a Lloret de Mar o a Benidorm, però en cap cas no malgasteu el vostre temps ni els vostres diners anant-vos-en a la Polinèsia. La Polinèsia no és ni tan sols com la Riviera Maia o les Petites Antilles [combinació de tròpic – mar - sol i turisme]. 

Cal saber que cerquem o que volem realment.

Per contra, si el que cerqueu és la natura en estat força natural, la tranquil·litat o fins i tot la solitud, allunyar-vos dels reclams de turisme de masses, el sol – la mar – la brisa – i vosaltres, això ho trobareu allà. Mar [molta mar], sol [molt sol], natura [molta natura] i solitud [molta solitud].

La moneda

A la Polinèsia la moneda és el Franc CFP (que abans significava "Colonies Françaises du Pacific"  i avui significa "Change Franc Pacific" [Què en són de llestos el francesos amb la seva Francophonie i els seus francs! Com els britànics amb la seva Commonwealth. No com els espanyols i la seva ridícula Iberoamèrica que ningú es creu]).

El Franc CFP (el codi ISO del Franc CFP és XPF) té una conversió fixa amb l’euro. L’equivalència és:

• 1 XPF = 0,00838 EUR

• 1 EUR = 119,3317 XPF

No obstant, l’euro és una moneda acceptada arreu. Normalment us tornaran el canvi en Francs CFP i sempre serà al canvi oficial. Amb tot un consell: verifiqueu el canvi que us apliquen a en tornar a casa quan hàgiu pagat amb una targeta de crèdit, potser l’entitat bancària de casa no recordi que el franc CFP i l’euro tenen una conversió fixa.

Els avions interilles

A la Polinèsia tan sols hi ha una companyia que ofereix les connexions aèries entre les illes dels diferents arxipèlags i entre les illes d’un mateix arxipèlag, és AIR TAHITI.

Aquesta companyia ofereix diferents forfaits que cal que analitzeu abans de contractar els vols, els preus són força avantatjosos si ho compareu amb la suma de vols adquirits separadament. 

Cal també saber, per bé que us ho advertiran quan adquiriu els passatges, que el pes de l’equipatge està força limitat. La causa no és una política de cobrar per qualsevol cosa, típica de les low cost, sinó per limitacions del pes total que tenen autoritzats els avions que aterren als reduïts aeroports de les illes. Així observareu que l’avió, tot i ésser un avió petit, mai va ple, doncs el pes dels passatgers ja sobrepassaria el límit autoritzat. Ens van comentar que els darrers anys havien incrementat el nombre de seient buits per tal d’equilibrar el creixent pes dels polinesis, que amb l’alimentació occidental tendien al sobrepès.

Una altra cosa que cal tenir present i que us sorprendrà al primer vol, és que aquests vols no assignen seient, per la qual cosa si voleu poder triar seients amb finestra amb visió amplia (és una visió recomanable quan es vola sobre les illes) caldrà que us poseu a primera fila en la “pole position” de sortida de l’aeroport. És a dir, que procureu ésser dels primers en passar el control de targetes d’embarcament i, sobre tot, ésser dels primers en recorre (a peu) el trajecte entre la terminal i l’avió. Us aconsellem que opteu pels seients de més endavant (l’accés a l’avió s’efectua per la cua), doncs no queden afectats per les ales, que limiten molt el camp de visió.

La bugada

Un tema important és la bugada. Si us esteu diversos dies en un hotel, ja sabeu com funciona. La qüestió és que fer embarcats o si esteu de passada i heu acumulat roba bruta. Nosaltres varem veure al web del segon catamarà que tenia servei de màquina rentaroba; la veritat és que varem acabar rentant-nos els T-shirts, pijames i roba interior a mà. Potser no ens varem saber explicar o potser els patrons varen passar de nosaltres (la màquina hi era i la feien servir amb els llençols i les tovalloles), en qualsevol cas i vista la nostra experiència us aconsellem que aclariu el tema, quan portes uns dies a bord acabes acumulant força roba com la que us hem descrit. En trànsit entre les Marqueses i les Tuamotu, varem probar de trobar una bugaderia a Papeete: fracàs absolut. D'entrada les que ens havíem anotat de les guies o estaven tancades o no feien servei per al mateix dia (nosaltres buscàvem d'aquelles que poses monedes  i t'ho emportes al cap d'una hora). Us he de dir que els fulletons d'informació turística recollits a la pròpia ciutat citàven els establiments que teníem anotats. Finalment i quan ja no teníem temps per organitzar-ho, algú ens va dir que aquest servei el trobaríem a la Marina del port esportiu (cal anar-hi amb taxi, si esteu a la ciutat).

La beguda

A la Polinèsia l’alcohol és més car que en d’altres llocs. Bé, quasi tot és més car. Amb l’excepció dels productes locals, que s’obtenen sortint de qualsevol edifici (quina natura exuberant!), la resta és d’importació. Importar, a la Polinèsia, vol dir uns costos de transport molt cars (des d’Europa o d’Amèrica o d’Àsia fins Papeete i des de la capital fins l’illa més aïllada); també vol dir uns marges generosos que fixa l’importador local, normalment un monopolista.

Els "tourmondistes" paguen sovint els serveis que els presten els polinesis amb botelles d’alcohol que han comprat prèviament al Carib a un preu molt més econòmic que no pas el que apliquen en negociar el contrapreu. La raó d’aquest troc és que als polinesis, en general, els agrada molt les begudes alcohòliques. De fet, es beuen tot el que tenen a mà d’una tirada. Prefereixen que els donis 5 tetrabrics de vi senzill que una botella de "Château Latour premier gran cru".

Per aquest motiu és aconsellable vivament no participar a les festes locals a partir d’una certa hora, quan la ingesta d’alcohol ja és notable; possiblement us trobareu que aquell pacífic i amable local es transforma en un agressiu descendent dels caníbals (per l’agressivitat, no pas per la ingesta de carn humana) que els viatgers dels segles XVII a XIX descriuen abastament.

El telèfon mòbil

Ull amb el telèfon mòbil! Contràriament al que podia semblar Orange (France Telecom) no té acord de roaming amb la companyia monopolista local VINI, pel que si viatgeu amb un mòbil de l’operador francès us trobareu sense connectivitat. Cal que verifiqueu prèviament a la vostra sortida si l’operador nacional que teniu té acords de roaming amb VINI.

L'Internet

L’accés a Internet no resulta fàcil a les Illes polinèsies. A la majoria no està desplegada la tercera generació de mòbils (UMTS). El Wi-fi hi és escàs o inexistent. Un consell: verifiqueu el cost del roaming de dades que us apliquen, si la vostra companyia nacional té acords amb VINI!

L'artesania

La gran majoria de les peces d’artesania que trobareu arreu provenen de les Illes Marqueses. Evidentment, els preus que us proposaran a Papeete o a Bora Bora o a Morea no tenen res a veure amb els que podreu negociar a Fatu Hiva, Tahuata o Ua Pou. Sempre us serà possible practicar un regateig, però, com  passa a l’Orient o a qualsevol lloc, el regateig té les seves regles i no és possible passar-se de llest.

Els “Tapa” (teixit fet d’escorça i amb motius tradicionals. Abans era la peça de vestit tradicional) provenen de Fatu Hiva, com les closques de coco gravades i tintades. Les petites peces d’os o d’espina de tauró gravades o convertides en escultures provenen de Tahuata, i les peces de fusta o de pedra magníficament treballades provenen d' Ua Pou.

L’artesania polinèsia és molt formosa i segurament us emportareu més d’un objecte de retorn a casa.

La flor de Tiaré

La flor de Tiaré (Tiare tahiti o tiare mā’ohi, en tahitià. Literalment "flor de Tahiti"), és un petit arbust present a una gran part de les illes del Pacífic  i que té el nom científic de Gardenia tahitensis. Té un penetrant perfum de gessamí.

La flor és generalment blanca i presenta de 5 a 9 pètals disposats en hèlice. Existeixen flors de color groguenc.

És tradicional (i us ho faran als aeroports si teniu qui us esperi) oferir als qui arriben un collar de Tiaré o una flor, que en aquest cas us posareu darrera l’orella. La tradició mana que les dones portin la flor oberta i que els homes en portin el poncell.

 

A més a més, heu de saber que existeix un llenguatge associat a la manera de portar la flor a l’orella, si la flor de Tiaré es porta a l’orella esquerra vol dir que la persona no cerca companyia. Si la flor es porta a l’orella dreta, això significa que la persona està disponible o que cerca de companyia.

La pesca i la ciguatera

La cigüatera és una intoxicació alimentària molt greu produïda per la ingesta de peixos que han menjat coralls i algues que produeixen les toxines ciguatoxina-1, maitotoxina, escaritoxina, palitoxina, l'àcid okadaic i possiblement d'altres. Normalment és endèmica dins dels lagoon de les illes que tenen anells de corall, per aquest motiu és altament recomanable no menjar cap peix pescat dins dels lagoons i només menjar els peixos pescats a l’oceà obert. Diuen que els habitants locals saben a quins indrets dels lagoon es produeix la toxina i a quins indrets no, però com vosaltres no sou locals ni ho sereu durant la vostra estada, més val que us malfieu dels peixos extrets dels lagoons.

Els mosquits i els nonos

A determinades illes de la Polinèsia hi ha uns mosquits molt petits, denominats nonos, que són un element devorador de la sang humana a tenir molt en compte. Hi ha diverses espècies de nonos, però bàsicament es diferencien dues: els nonos negres i els nonos blancs.

Els nonos piquen sense produir dolor, però amb posterioritat surten unes faves lamentables i molt picants. No us grateu!!

Com he esmentat, existeixen dues classes bàsiques de nonos a la Polinèsia: els nonos negres i els nonos blans. Els nonos negres són endèmics d’algunes illes, habiten bàsicament les riberes, els rius i els aiguamolls i són diürns. Per contra, els nonos blancs són de recent importació (un altre gran “benefici” de la globalització!), diuen que van venir amb sorra importada de Samoa. Els nonos blancs habiten la sorra de les platges i són vespertins, tant sols us els trobareu a la caiguda del Sol (Quan el Sol cau, l’aigua o el vaixell són el vostre cau!).

Nosaltres vàrem atacar els nonos amb el repel·lent “Off” i, per millorar-ne l’acció per a qui és molt propens a les picades, ruixant la roba amb un esprai de permetrina (a casa nostra trobareu un producte anti-polls d’OTC amb permetrina). També alguna varietat de l’oli de Monoï que es ven a les Illes té propietats repel·lents.

Us aconsellem fer les excursions pels paratges amb nonos vestits amb roba de cotó, blanca o clara, amb mànigues llargues i pantalons llargs. Si sou molt propensos a ser afectats per les picades de mosquits, ruixeu la roba amb permetrina. Al capvespre no us estigueu a la sorra de les platges infestades per nonos blancs.

El busseig 

Els darrers anys han començat a proliferar els viatges de busseig a la Polinèsia. Nosaltres, per diversos motius, no em vam poder fer cap i això que en teníem moltes ganes i tant jo com els fills bussegem des de fa anys.

A les Marqueses tan sols hi ha assenyalat un centre de busseig a l’illa de Hiva Oa; resulta que ara mateix s’ha quedat sense monitors titulats per la qual cosa només t’acompanyen en barca fins el lloc de la immersió i allí t’has d’espavilar solet (penseu que a les Marqueses no hi ha anell coralí exterior i l’illa s’obre a l’oceà directament i amb pendents extremadament pronunciats). Ens vàrem quedar sense bussejar amb els dofins!

A les Tuamotu hi ha un parell o tres d’illes amb infraestructura per al busseig i els centres estan força concorreguts. Nosaltres esperàvem fer-ne amb el patró del nostre catamarà (així ho anunciava al seu web). Ara resulta que la marina francesa ha desmuntat la càmera hiperbàrica que hi havia a les Tuamotu i el centre més proper, i únic, és a Tahiti, és a dir a força hores de navegació i a una hora i escaig d’avió (quan hi ha vol, que no és cada 30 minuts!); per aquest motiu el matrimoni propietari del catamarà, tots dos monitors titulats per l’Estat Francès, van decidir deixar de fer immersions i t’acompanyen a fer snorkeling. De fet, les immersions a les Tuamotu són tan sols per veure de la vora els taurons adults, doncs els coralls, els peixos de colors i els taurons joves estan a poca profunditat (entre 1 i 5 metres). Resultat: vàrem veure els grans taurons des de les “alçades”, nosaltres a la superfície i ells 20 o 25 metres a sota (ara, veure “núvols” de grans taurons movent-se a sota teu és impactant. Al pas Tomakohua, de l’illa Fakarava, n’hi havia més de cent anant i venint).

Vàrem concentrar el desig de bussejar amb els taurons per a la nostra estada a Bora Bora. El mateix dia de l’arribada ja vàrem contractar les dues sortides: una per nadar amb les mantes i l’altra amb els taurons. No en vàrem fer cap de les dues, doncs l’Autoritat Marítima va prohibir les activitats nàutiques, fins hi tot dins del lagoon que estava pla com la palma de la mà, ja que a fora, a mar obert, hi havia un temporal amb ones de més de 6 metres!

Els taurons 

Aquestes bestioles, des que es va filmar i projectar la pel·lícula “Tiburón” tenen una fama d’éssers assassins que a la realitat no és gaire merescuda.

Hi ha molts tipus de taurons, alguns com el blanc i el martell són qualificats d’agressius, però la veritat és que es busseja amb ells sense cap protecció, tan sols seguint unes pautes de comportament adients i l’estadística d’accidents amb taurons demostra molt pocs atacs, majoritàriament deguts a imprudències dels humans o a confusió dels taurons –la típica és la del surfista estirat sobre la seva planxa i que des de sota ofereix una imatge similar a la d’una foca, aliment molt preuat pels taurons-.

Dins dels lagoons hi ha diverses classes de taurons, justament anomenats “de lagoon”: taurons d’aleta blanca, d’aleta negra, taurons grocs, taurons grisos i d’altres. Si acabeu algun dia per les Tuamotu és molt possible que en tirar l’ancora de vaixell us rodegin diversos taurons. Són taurons joves, molt curiosos, que venen a veure que és aquell “ésser” que acaba d’arribar. Al principi no fa cap gràcia tirar-vos a la mar envoltats dels encuriosits esquals, però al final i després que el patró us repeteixi moltes vegades que no us faran res i que fins i tot no se us atançaran gaire, us acabareu banyant, amb recança, però us banyareu. De fet, quan passen els dies, i fas snorkel per aquelles aigües veus els petits taurons (menys de 2 metres de llarg) que neden a una certa distància teva i et vas acostumant a aquesta companyia.

El que en cap cas es pot fer és pescar i portar el peix a la vora teva o penjat del cinturó, els taurons oloren els peixos i es llencen a menjar-los i poden mossegar-te mentre queixalen els peixos. Una altra cosa que no es pot fer és banyar-se en badies on desemboquin rius (a les Marqueses n’hi una unes quantes). Els rius no tan sols baixen terrossos, sinó que són la claveguera dels poblats nadius, on els polinesis llencen les restes dels animals que maten per menjar-se. Aquestes restes són un objecte cobdiciat pels grans taurons i amb les aigües tèrboles poden no distingir massa entre un humà i un garbell de budells de porc.

Les perles negres

Un dels objectes més preuats que podeu adquirir a la Polinèsia són les famoses perles negres.

De fet de perles negres n’hi ha de diversos colors. També n’hi ha de diverses formes. Segons la tonalitat, la forma, l’orient, el gruix del nacre i l’absència d’imperfeccions a la superfície tindran un preu o un altre. En els darrers anys el preu va baixar molt per la sobre explotació que se’n va fer a les granges perleres de les Tuamotu.

Si observeu una perla negra sense cap imperfecció a la superfície segurament estareu mirant una perla polida als tallers de Hong Kong. En general les perles negres presenten petites imperfeccions, que els joiers dissimulen amb el muntatge, sigui en collar, en arracada o en anell.

Nosaltres en vàrem adquirir directament en una granja a l’illa d’Apataki, a les Tuamotu, i posteriorment a la botiga que té a Bora Bora l’agent més important de perles negres de Tahiti, en Robert Wan. A banda d’un magnífic collaret, vàrem adquirir perles menys valuoses però que tenen una gràcia i encant molt notables, per les formes i pels dibuixos que presenten.

En qualsevol cas, procureu comprar perles a algú que us mereixi confiança, penseu que difícilment podreu saber el gruix del nacre que té una o altra perla, si no han estat calibrades per l’organisme oficial corresponent o qui us les ven és un granger seriós.

Els tatuatges

El tatuatge és una pràctica tradicional entre els polinesis, que va estar a punt de desaparèixer per l’acció “civilitzadora” dels missioners cristians, ja fossin catòlics, protestants o d’altres variants.

Darrerament se n’ha recuperat la pràctica i els motius tradicionals, malgrat que ja no expliquen la vida i miracles de la persona tatuada, que era el que es representava en temps antics.

Molts turistes que viatgen a la Polinèsia acaben fent-se un tatuatge. Allà la pràctica és habitual i habitual és veure persones tatuades arreu. No obstant, heu de pensar que el tatuatge costa molt de llevar de la pell (més encara si és de colors) i que quan retorneu a casa vostra potser no sigui tant “habitual” anar tatuat en el vostre entorn social. Penseu-vos-ho abans no decidiu posar-vos en mans d’un mestre tatuador.

Els transsexuals

A la societat polinèsia tradicional era pràctica comú educar nens com si fossin nenes. Aquests “Mahu”, en arribar a l’edat adulta, feien feines assignades a les dones i vivien amb elles i, fins i tot, es vestien com elles. No tots eren homosexuals i alguns fundaven famílies i tenien fills. Els viatgers dels segles passats donen referència de l’existència d’aquests Mahu.

Aleshores i ara eren i són persones plenament integrades a la societat polinèsia i hi tenen el seu rol social.

Altra cosa són els “rae rae” (pronunciar “re re”). Aquestes persones són el que a occident anomenem travestis i sorgeixen, segons sembla, durant la segona guerra mundial, quan la marina americana va establir una base a l’illa de Bora Bora. Aquestes persones s’hormonen, es fan cirurgia d’implants mamaris i, fins i tot, vaginoplàsties. Molts d’ells es dediquen a la prostitució i els trobareu sobre tot a les illes de la Societat, les més turístiques.