La Polinèsia: les Illes Marqueses

Illes Marqueses (en marquesà: Fenua Enata - la terra dels homes) 

Les Illes Marqueses són l’arxipèlag més allunyat dins del conjunt de la Polinèsia francesa.

Aquest illes tenen les característiques de les illes de La Societat, perquè són molt muntanyoses i escarpades, però per contra no disposen d’anell coral·lí ni, conseqüentment, de lagoon. Els seus penya-segats cauen sobre el mar i descendeixen ràpidament a grans profunditats. La mar és l’oceà obert i el seu color és més aviat gris fosc, llevat de les badies on recupera el blau al que estem habituats, sinó és que hi desemboca algun riu doncs llavors l’aigua té un color terrós i és tèrbola. 

L’aïllament de les Marqueses ha fet que la seva “occidentalització” sigui molt superficial. No obstant, es dóna el fenomen curiós que mentre les Illes de La Societat estan desenvolupant una remarcable voluntat d’esdevenir un país independent de França, els marquesans mostren una clara i general preferència per seguir essent un territori sota administració francesa. De fet, resulta entenedor quan saps (i veus observant les infraestructures) que el poder autonòmic instal·lat a Papeete es preocupa molt poc de Les Marqueses i és la metròpoli qui té més en consideració els problemes d’aquestes allunyades i poc habitades illes.

Amb tot, les Marqueses són un veritable edèn. Malgrat que si durant uns mesos escasseja la pluja la vegetació se’n resen i perd el seu magnífic color verd intens, les illes tenen una abundància de plantes i arbres més que remarcable. A banda de les omnipresents palmeres cocoteres, l’arbre del pa, les llimes, els pomelos, els plataners i molts altres arbres fruiters són molt abundants i a l’abast de la mà (no obstant, tots tenen un propietari, demaneu permís per prendre alguns fruits a la casa més propera; no us el negaran i vosaltres haureu respectat la propietat dels nadius). Els camins estan bordejats de plantes amb flors de mil colors. Les muntanyes, en general, són boscos de coníferes o, a les àrees més planeres, prats de tipus alpí. 

Hiva Oa

Nosaltres vam començar el nostre periple per Les Marqueses per l’illa d’Hiva Oa, que és la principal de les illes que formen el grup sud i és on hi ha l’aeroport d’aquest grup.

A les Marqueses, i a diferència del costum de les altres illes, quan et reben et posen un collar de closques de mol·luscs i quan t’acomiaden el collar és de pinyols de colors variats.

 

Els primers dies varem quedar ”a terra” i amb un 4x4 varem recórrer les seves principals platges i muntanyes. Des del nostre bungalow de l’Hotel Hiva Oa Hanakee Pearl Lodge teníem una magnífica vista sobre la badia d’Atuona, la vila principal. Només hi ha aquest hotel, les altres residències són pensions “chez l’habitant”.

Al cementiri d’Atuona hi ha les tombes de Gauguin i de Jacques Brel, de vista obligada. També us aconsellem una visita a algun dels diferents llocs arqueològics, que són dels més destacats dins del conjunt polinesi. Les platges, en general, són de sorra grisa, d’origen volcànic. La travessa fins la costa nord i la visita de les seves platges és més que remarcable. 

A Hiva Oa varem trobar el nostre primer catamarà. El dia abans d’embarcar, el patró ens va demanar si podíem baixar al moll i conèixer-nos. Així ho varem fer. El que realment volia era saber si estàvem disposats i preparats per afrontar la travessa fins l’illa de Fatu Hiva, que és a pràcticament a 10 hores de navegació i a contravent. Suposo que el varem convèncer, doncs l’endemà sortíem en direcció a la mítica Fatu Hiva.

 

Fatu Hiva

La travessa va ser la més moguda de les que vàrem fer per tota la Polinèsia, res a veure no obstant amb les “mogudes” de la Mediterrània! Hi ha un aspecte que els que naveguem habitualment pel Mare Nostrum no tenim clar: una mar amb onades de dos o tres metres, que a la Mediterrània et fa quedar a port, a l’oceà és absolutament habitual i pots fins i tot no adonar-te’n; tan sols si mires l’horitzó copsaràs el moviment. Aquest fet el vaig aprendre al Carib, davant la sorpresa i fins i tot la incredulitat inicial de la Carme. 

Deia que la travessa (a 40,5 milles -75 Km- i unes 10 hores de navegació) va ser moguda, i és veritat. Navegàvem amb el vent de contra i la mar estava moguda, amb el que el catamarà aixecava i baixava la proa de forma notòria. Cap sensació de perill, només la incomoditat del balanceig pronunciat.

Va valdre la pena anar a Fatu Hiva?

 

L’espectacle d’arribar a la quasi posta de sol a la Badia de Hanavave (també anomenada Baia de les Verges i, abans del rebateig pels sacerdots cristians, Badia de les Vergues) és indescriptible. Havíem llegit molt sobre aquesta badia, doncs no tan sols és la primera que els tourmondistes troben quan arriben a Les Marqueses, sinó que és d’una bellesa especial; nosaltres no hem vist res de similar enlloc del món. Les muntanyes l’envolten i cauen al mar, però en els seus vessants sobresurten uns monòlits (les vergues) i fins i tot un, situat al centre de la badia, representa una mena de Mare de Déu aixecant el nen Jesús. Totes les muntanyes, que són de pedra negra que no amaga el seu origen volcànic, estan recobertes d’una vegetació que li dóna l’aspecte d’un vellut verd intens. Et quedes bocabadat, quiet, amarant-te d’aquella bellesa càlida, suau, silenciosa, amb el sol amagant-se a l’horitzó i que s’acomiadarà de tu amb el raig verd que produeix a l’instant final del comiat.

 

Fatu Hiva va ser la primera illa de les Marqueses que els europeus van descobrir. Álvaro de Mendaña hi va arribar, sense poder desembarcar-hi, l’any 1575 i la va anomenar Isla Magdalena (pel santoral del dia) i al conjunt de l’arxipèlag Islas Marquesas de Mendoza, en honor del Virrei del Perú. També a Fatu Hiva l’antropòleg i escriptor noruec Thor Heyerdahl, el del viatge de la Kon Tiki, hi va viure el seu particular (i frustrat) retorn a la natura.

Vull tornar a Hanavave. Hi ha molt pocs l

locs al món on la natura m’ha impactat indeleblement, el Grand Canyon n’és un i hi he tornat tres vegades, potser l’Amazones, el Salt Ángel, el Sahara i algun altre, però la Badia de Hanavave és possiblement el paisatge costaner que més profundament m’ha colpit.

És molt remarcable la travessa a peu entre les badies de Hanavave i d’Omoa (les dues úniques poblacions de l’illa). 

A Fatu Hiva es fan dues de les peces destacades de l’artesania marquesana: les Tapa i els cocos esculpits. No us les perdeu, les adquirireu directament dels artistes locals, bé com les tapa són més famoses i nombroses i les fan les dones, hauríem de dir de les artistes locals. Nosaltres van adquirir les tapa a Hanavave i els cocos a Omoa. Un comentari sobre els cocos: n’hi ha de dos tipus; uns de marrons, sense tintar i uns altres amb els baixos relleus blancs i tintats de negre la resta. Els primers són fets amb cocos madurs, de closca més dura i, per tant de més difícil elaboració i més preuats. Els segons són fets amb cocos tendres, de més fàcil elaboració però potser visualment més vistosos.

Tahuata

Poca cosa podem explicar nosaltres de Tahuata, doncs la visita es va frustrar abans de començar. Havíem arribat procedents de Fatu Hiva i després de fondejar davant del poble de Hapatoni, varem llançar l’annex a la mar per procedir al desembarcament. No obstant, una intensa pluja va començar a caure i, com que la Carme arrossegava les conseqüències d’un procés infecciós (suposem que agafat durant els vols) i que li provocava una forta sensació de fred i febre, a mig trajecte varem decidir donar la volta i retornar al catamarà.

Una pena, doncs a Hapatoni es troben alguns del més reputats artistes de Les Marqueses.

Llegireu que a Tahuata hi ha dues de les platges de sorra clara (groga) més boniques de l’arxipèlag, per bé que també llegireu que estan plenes de nonos. Recordeu que la majoria de platges de Les Marqueses són de sorra grisa d’origen volcànic.

Tahuata fou la primera illa on els occidentals desembarcaren. Álvaro de Mendaña hi arribà el juliol de 1575, procedent de Fatu Hiva.

Nuku Hiva

Finalment varem arribar a l’illa de Nuku Hiva, on hi ha la capital administrativa de les Marqueses, Taiohae. Al nord de l’illa, tres grans badies amb platges de sorra blanca són realment destacables: Anaho, Haatuatua i Hatiheu. Un passeig a peu permet anar d’una a l’altra. Existeixen a la zona un llocs arqueològics destacables.

Varem circumnavegar l’illa, fondejant a algunes de las platges que té a l’oest, fins arribar a la badia de Hakatea Aquesta gran badia està dividia en dues badies més petites: la badia de Taioa i la de Hakaehu.

Vàrem fondejar a la de Hakaehu, que té les aigües més clares, doncs a la de Taioa hi desemboca un riu que fa que les aigües siguin terroses.

 

Aquí vàrem veure el primer gran tauró del nostre viatge: un tauró llimona (groc). En Marc i na Júlia havien sortit amb els kaiaks i de cop i volta un crit del Marc: tauró! ens va permetre observar que estava sobradament preparat per participar en les curses de piragües amb els polinesis. En Marc té una mena de sisè sentit per detectar qualsevol animal, gran o petit, es mogui o estigui quiet. La Júlia es va quedar sola i va seguir remant sense saber massa que passava, tan sols en arribar al catamarà va saber que havia estat a prop de “ser queixalada per un gran esqual”. La veritat és que el tauró va donar un parell de voltes i va desaparèixer.

Aquest “incident” va fer que els nostres squipers ens expliquessin que a aquelles aigües i, sobre tot, a la veïna badia de Taioa, més valia no banyar-s’hi doncs els taurons hi anaven a menjar-se les restes que els nadius llençaven al riu i com que l’aigua no era del tot clara podia succeir que una errada d’ “identificació” fes que el tauró clavés una queixalada al banyista.

 

Amb l’annex varem desembarcar a la costa i, a peu, varem anar fins la propera badia de Taioa i d’allí, riu amunt, varem fer una excursió amb la pretensió d’arribar a la cascada de Vaipo. Aquesta cascada és la més alta de la Polinèsia, sense comptar Nova Zelanda ni Hawaii.

No hi varem arribar. Ni portàvem el calçat adequat per recórrer un corriol ple d’aigua (no sempre està tan moll, però havia plogut), en mig d’una vegetació luxuriosa, ni ens havíem posat pantalons llargs per aguantar les envestides dels nonos negres. Així que varem deixar la segona part de l’excursió per a un altre viatge. De tornada ens varem creuar amb uns alemanys que portaven xancles, pantalons curts o banyadors i anaven tot contents, una mica de vergonya si que ens va envair!

La darrera destinació del nostre viatge per les Marqueses va ser la badia de Taiohae, allí ens varem acomiadar de l’Odile Simonet i de l’Alain Remy, els nostres dos squipers que ens varen fer un viatge extremadament interessant.

A Taiohae varem prendre un taxi fins l’aeroport, a l’altra banda de l’illa. Per arribar-hi cal ascendir fins la plana que hi ha al centre i que té un aspecte totalment alpí. Ja a l’altre costat, l’illa presenta una aspecte molt més sec (té el nom de desert!) i fins hi tot hi ha una rèplica en petit del Grand Canyon del Colorado.

 

Ua Pou, una referència  

La propera vegada que anem a Les Marqueses penso passar per Ua Pou. A Bora Bora varem descobrir que és l'illa que més i millor elabora artesania marquesana.

L'anomenada creu de Les Marqueses, un símbol que es reprodueix constantment

Acomiadem aquesta pàgina dedicada a les Illes Marqueses amb una altra foto de la badia de Hanavane o de Les Verges, a Fatu Hiva. Impresionant!